BISCUCUY TE QUIERO

Biscucuy, 26 de setembre de 2007.

Clareja un nou dia, lluny ja de la tumultuosa Caracas. A través de la finestra de l'autobús més destartalat que mai hem vist, s'albira un bell paisatge. Feixos de llum que travessen els núvols, encara dormits entre els braços de les valls; desconegut món vegetal que apunta per les faldilles de les muntanyes i en nosaltres unes ganes enormes de passejar per aquesta naturalesa.

A l'arribar a Guanare, on vam fer el canvi d'autobús, que per cert és una ciutat industrial, grisa i bruta, vam seguir cap a Biscucuy. La música de gom a gom i un continu trasbalsar de gent. Avui és el primer dia de classes, els menuts i les menudes repentinades, els llapissos per estrenar, i a la cara els nervis de la tornada a l’escola. A les portes de les cases hi ha gent asseguda en una cadira, o al terra, mirant-nos al passar, donen la sensació de no estar fent res; avui farem el mateix. Res. Esperar.

Quina tranquil•litat dona estar tot el dia tumbada a la fresca. Allà, això és impensable, la vida moderna de merda no ens deixa parar ni un segon: metro-treball-menjar-treball-bus-reunió-compra-casa-recull-llit. Cert és que som nosaltres mateixes qui triem moltes de les coses que fem però el ritme… el ritme ens ve imposat , aquesta acceleració exponencial en el ritme de vida ens duu directes al col•lapse social.

Ahorita apunta la lluna plena per les muntanyes. La lluna està plena al mateix temps en tot el món? Mai hem acabat de comprendre el funcionament del satèl•lit.

Aquesta tarda, després de la pluja, quan ha tornat a sortir el sol -és com una nova alba- hem pujat a aquesta muntanya, amb l'agradable companyia d’Ahiry. Hem disfrutat pel camí descobrint flors mai vistes, de tots els colors, recollint fruits i evitant insectes. Des de la teulada de “La Casona”, en la part alta, tenim una vista privilegiada de la vall del Saguaz (millor que la de la foto). És curiós, Biscucuy vist des de l'alt sembla una guitarra elèctrica; ens la vam perdre de nit…

Biscucuy Te Quiero, diu l'eslògan institucional. Aquí totes les cases són de planta baixa (llevat d’alguna que puja un pis), de milers de colors, com les flors, els arbres i el cel. A Biscucuy no hi ha violència, la gent està “siempre a la orden” i la seva amabilitat i hospitalitat és d'envejar. Fent una passejada a la nit ens vam perdre entre els carrerons del poble, lògic, no hi havia rètols, ni senyals, ni tan sols fanals, les llums dels cotxes enllumenaven de passada el camí. Al final preguntem, una jove que tornava de l'escola es va prestar a guiar-nos, quan es creuava amb la gent els deia que ens acompanyava perquè ens havíem perdut, el que provocava els riures de grans i petits. Ens va acompanyar fins a un passarel•la, vam creuar el riu, i de nou a la urbanització Simón Bolívar (com no).

L@ Libertari@ Te Quiero, diem nosaltres, perquè aquest és un projecte que encara que es muda a l'Estat de Lara, a la muntanya, el seu record quedarà viu a Biscucuy, en aquest poblet situat als peus dels Andes. Mireu la web (http://www.acultura.org/) i deteniu-vos a la galeria d'art de Mauro Mejíaz --Esteban és el fill d'aquest reconegut pintor veneçolà— i deteniu-vos també en les explicacions sobre la lluita dels indígenes Wayuú contra l'explotació del carbó --Ahiry és filla d’aquesta comunitat--. Entendreu llavors perquè L@ Libertari@ és escola, és solidaritat, és pensar, és actuar, és despertar, és lluita.

No hi ha cap turista a la Terminal d’autobusos

Terminal La Bandera, Caracas.24 de septembre de 2007

Caos, caos i més caos a la Terminal d’autobusos La Bandera de Caracas. Arribem a les 6 de la tarda i tots els autobuses ja estan complets, “no hay boletos para Biscucuy”. Decidim agafar una ruta alternativa via Guanare (veure plànol) i aixo fa que haguem de passar tota la tarda a la Terminal, fins a les 11.30 de la nit. Ja s’ha fet de nit, ja ha plogut tot el que havia de ploure. L’ambient del carrer és un altre. No podem anar massa lluny. Ens atrevim a creuar la carretera, quatre carrils, que es converteixen en sis, sense semàfors i amb cotxes parats a doble fila a cada un dels carrils. A l’altre costat de la terminal hi ha un petit parc d’atraccions. No hi ha res més als voltants d’aquesta estació. L’entrada del parc està escoltada per dos guardes, armats, que se’ns tiren a sobre al veure’ns amb les motxilles. Es tranquilitzen quan es donen compte que som turistes i ens deixen entrar sense més problemes. La idea és passar el temps. Ens espera un llarg viatge, una llarga nit.

A la calle 4, de la urbanización Simón Bolívar, de Biscucuy, ens espera l’Esteban i l’Ahiri, que son els que s’encarreguen de dur la biblioteca L@ Libertari@ i amb qui compartirem uns dies, que prometen ser intensos.

Aquí a la Terminal no hi ha turistes, hi ha pero molts i moltes venezolanes, gent treballadora, del poble. Totes esperem durant hores i hores, molta gent ha arribat com nosaltres, quan encara era de dia. Esperem pacientment. De tant en quant passa un venedor “pasatiempos, pasatiempos!!”. Hi ha una senyora, amb un megàfon que crida a la gent per a que faci cua, mentrestant, nosaltres, fem que passi el temps, “pasatiempos, pasatiempos!!”.

Entre el caminar atropellat de la gent del poble, destaquen els passos rectes i nets dels militars: marines, soldats d’infanteria, d’aviacio…tots amb els seus galons i les seves botes de cuir, miren a tothom per sobre dels hombros, sembla que estiguin en un mon a part. Quin fàstic que donen els seus aires de superioritat !.
Ens trobem també amb els policies de Chavez, lluint les seves plaques que diuen « El Libertador ». En aquest pais tot es diu « Simon Bolivar, El Libertador » :els carrers, les places, els diners, les urbanitzacions, els diaris, les estacions i, també, els policies.

Cara-caos

Caracas, o Caracaos com li diu aquí la gent, és una enorme ciutat on s'aglutinen 12 milions de venezolans i venezolanes (gairebé la meitat del país). Està situada a la vall del riu Guaire, separada del mar per la immensa serralada d'Àvila, els vessants verds de la qual es poden albirar des de qualsevol punt de la ciutat. És estrany estar al costat d'un edifici de 44 plantes i veure al fons del carrer la gran paret verda de la muntanya, tan aprop.

Lo del caos ho vam veure el primer dia venint de l'aeroport, l'autobús va entrar de ple en la urbs fent-se pas entre motocicletes, cotxes i vianants, a cop de clàxon i sense fer massa cas als escassos semàfors. L'aire carregat pels tèrbols gasos que emanen dels tubs d'escape i per la humitat circumdant crea una atmosfera enrarida. La quantitat de carros que es manejan aquí és impressionant, i només entendible quan et diuen que el litre de gasolina va a 50 bolívars, 0,01 € al canvi, o sigui 1 cèntim d'euro. Amb aquest preu no sorprèn gens el parc automobilístic¸i tampoc sorprèn que, al baixar-se Any a comprar una cosa donem dues voltes a la mansana en lloc de romandre estacionats esperant (encara que potser aquesta tàctica eviti una mica la congestió, buh).

Caracas és caos, és bruta, és misèria, és violenta. Però de Caracas no n’hi ha una sola, de Caracas n’hi ha moltes: hi ha la Caracas chavista, la Caracas turista (El Hatillo), la Caracas executiva, la Caracas Pedralbes (la Lagunita), la Caracas de l'oposició, encara que també existeix la Caracas anarquista i la Caracas que no hem conegut. Si Caracas és aparentment poc desenvolupada, ens avisen que la resta de Veneçuela ens semblarà molt menys desenvolupada.

Violència i seguretat. La seguretat per sobre de tot. No hi ha casa que no estigui enreixada, amb cables elèctrics, filats… Ni l'ONG, Organització Nelson Garrido, una escola de fotografia i contracultura, se salva. En cada habitació hi ha una porta metàl·lica, tancada amb dues claus. Ara mateix, estem escrivint des de casa de Rodolfo, un onzè pis, i també té reixes a les finestres (per si ve l'home aranya). Els cotxes tampoc se salven, tots tenen la seva alarma, la seva pota de cabra i la seva trancapalanca. Des de l'ONG, quan es fa de nit, escoltem tirs al carrer. Quan es fa de nit escoltem una altra vida al carrer. Aquesta matí ens hem creuat amb una veïna que explicava a una altra que aquesta nit passada la van atracar davant de casa seva, quan sortia del cotxe. El divendres nit, va haver gent que no va venir a la xerrada anti-carcerària per por. S'estaven baleando al carrer.

Quan ens parlen de la realitat a les presons veneçolanes se'ns posen els pèls de punta, és escandalosa i esgarrifosa, però si una persona o organització s'atreveix a criticar és de la CIA, de l'imperi o de l'oposició. No cap la crítica a la revolució. El chavisme és tot un fenòmen.

No tot el rap és competitiu. El divendres ens van oferir un concert de rap (Gustavo Cablo Sandovaléxico) i de trova (David Domínguez) i els seus autors no buscaven que les dones se'ls acostessin o fumar molta marihuana, no, les seves lletres criticaven tota aquesta cultura competitiva i masclista i tota aquesta realitat tan bruta i tan violenta. Gustavo ens va delectar amb un tema, un cant contra la segona guerra mundial, que ens va fer estremir.

La realitat de Veneçuela va lligada a la del seu petroli. Encara que no ho sembli és un país bàsicament importador, els seus productes nacionals són el petroli i la cervesa. Aquest matí ens cridaven l'atenció les típiques guardioles-porquet. – però són de plàstic?!.- Clar chamo!, és més barat fer-les de pur petroli que de fang!- Al ser el petroli el motor de l'economia, sectors com l'agricultura o la indústria de consum no s'han desenvolupat, havent de comprar fora productes bàsics (és paradoxal com les caraotas –frijoles negres- plat típic veneçolà, s'han d'importar). Teòricament aquest recurs està nacionalizat, però en realitat una empresa mixta (cabdal internacional privat 40% i capital estatal 60%) PDVSA Petroli De Veneçuela SA, la qual explota la majoria dels pous, i els beneficis no són, precisament per a la nació, el poble. Algunes multinacionals com Texaco, Epson o Repsol s'acaben de repartir el pastís amb el consentiment d'un govern chavista, teòricament també antiimperialista.

Això és Veneçuela, Chávez i Petroli, Petroli i Chávez.