BISCUCUY TE QUIERO

Biscucuy, 26 de setembre de 2007.

Clareja un nou dia, lluny ja de la tumultuosa Caracas. A través de la finestra de l'autobús més destartalat que mai hem vist, s'albira un bell paisatge. Feixos de llum que travessen els núvols, encara dormits entre els braços de les valls; desconegut món vegetal que apunta per les faldilles de les muntanyes i en nosaltres unes ganes enormes de passejar per aquesta naturalesa.

A l'arribar a Guanare, on vam fer el canvi d'autobús, que per cert és una ciutat industrial, grisa i bruta, vam seguir cap a Biscucuy. La música de gom a gom i un continu trasbalsar de gent. Avui és el primer dia de classes, els menuts i les menudes repentinades, els llapissos per estrenar, i a la cara els nervis de la tornada a l’escola. A les portes de les cases hi ha gent asseguda en una cadira, o al terra, mirant-nos al passar, donen la sensació de no estar fent res; avui farem el mateix. Res. Esperar.

Quina tranquil•litat dona estar tot el dia tumbada a la fresca. Allà, això és impensable, la vida moderna de merda no ens deixa parar ni un segon: metro-treball-menjar-treball-bus-reunió-compra-casa-recull-llit. Cert és que som nosaltres mateixes qui triem moltes de les coses que fem però el ritme… el ritme ens ve imposat , aquesta acceleració exponencial en el ritme de vida ens duu directes al col•lapse social.

Ahorita apunta la lluna plena per les muntanyes. La lluna està plena al mateix temps en tot el món? Mai hem acabat de comprendre el funcionament del satèl•lit.

Aquesta tarda, després de la pluja, quan ha tornat a sortir el sol -és com una nova alba- hem pujat a aquesta muntanya, amb l'agradable companyia d’Ahiry. Hem disfrutat pel camí descobrint flors mai vistes, de tots els colors, recollint fruits i evitant insectes. Des de la teulada de “La Casona”, en la part alta, tenim una vista privilegiada de la vall del Saguaz (millor que la de la foto). És curiós, Biscucuy vist des de l'alt sembla una guitarra elèctrica; ens la vam perdre de nit…

Biscucuy Te Quiero, diu l'eslògan institucional. Aquí totes les cases són de planta baixa (llevat d’alguna que puja un pis), de milers de colors, com les flors, els arbres i el cel. A Biscucuy no hi ha violència, la gent està “siempre a la orden” i la seva amabilitat i hospitalitat és d'envejar. Fent una passejada a la nit ens vam perdre entre els carrerons del poble, lògic, no hi havia rètols, ni senyals, ni tan sols fanals, les llums dels cotxes enllumenaven de passada el camí. Al final preguntem, una jove que tornava de l'escola es va prestar a guiar-nos, quan es creuava amb la gent els deia que ens acompanyava perquè ens havíem perdut, el que provocava els riures de grans i petits. Ens va acompanyar fins a un passarel•la, vam creuar el riu, i de nou a la urbanització Simón Bolívar (com no).

L@ Libertari@ Te Quiero, diem nosaltres, perquè aquest és un projecte que encara que es muda a l'Estat de Lara, a la muntanya, el seu record quedarà viu a Biscucuy, en aquest poblet situat als peus dels Andes. Mireu la web (http://www.acultura.org/) i deteniu-vos a la galeria d'art de Mauro Mejíaz --Esteban és el fill d'aquest reconegut pintor veneçolà— i deteniu-vos també en les explicacions sobre la lluita dels indígenes Wayuú contra l'explotació del carbó --Ahiry és filla d’aquesta comunitat--. Entendreu llavors perquè L@ Libertari@ és escola, és solidaritat, és pensar, és actuar, és despertar, és lluita.