Caracas, o Caracaos com li diu aquí la gent, és una enorme ciutat on s'aglutinen 12 milions de venezolans i venezolanes (gairebé la meitat del país). Està situada a la vall del riu Guaire, separada del mar per la immensa serralada d'Àvila, els vessants verds de la qual es poden albirar des de qualsevol punt de la ciutat. És estrany estar al costat d'un edifici de 44 plantes i veure al fons del carrer la gran paret verda de la muntanya, tan aprop.
Lo del caos ho vam veure el primer dia venint de l'aeroport, l'autobús va entrar de ple en la urbs fent-se pas entre motocicletes, cotxes i vianants, a cop de clàxon i sense fer massa cas als escassos semàfors. L'aire carregat pels tèrbols gasos que emanen dels tubs d'escape i per la humitat circumdant crea una atmosfera enrarida. La quantitat de carros que es manejan aquí és impressionant, i només entendible quan et diuen que el litre de gasolina va a 50 bolívars, 0,01 € al canvi, o sigui 1 cèntim d'euro. Amb aquest preu no sorprèn gens el parc automobilístic¸i tampoc sorprèn que, al baixar-se Any a comprar una cosa donem dues voltes a la mansana en lloc de romandre estacionats esperant (encara que potser aquesta tàctica eviti una mica la congestió, buh).
Caracas és caos, és bruta, és misèria, és violenta. Però de Caracas no n’hi ha una sola, de Caracas n’hi ha moltes: hi ha la Caracas chavista, la Caracas turista (El Hatillo), la Caracas executiva, la Caracas Pedralbes (la Lagunita), la Caracas de l'oposició, encara que també existeix la Caracas anarquista i la Caracas que no hem conegut. Si Caracas és aparentment poc desenvolupada, ens avisen que la resta de Veneçuela ens semblarà molt menys desenvolupada.
Violència i seguretat. La seguretat per sobre de tot. No hi ha casa que no estigui enreixada, amb cables elèctrics, filats… Ni l'ONG, Organització Nelson Garrido, una escola de fotografia i contracultura, se salva. En cada habitació hi ha una porta metàl·lica, tancada amb dues claus. Ara mateix, estem escrivint des de casa de Rodolfo, un onzè pis, i també té reixes a les finestres (per si ve l'home aranya). Els cotxes tampoc se salven, tots tenen la seva alarma, la seva pota de cabra i la seva trancapalanca. Des de l'ONG, quan es fa de nit, escoltem tirs al carrer. Quan es fa de nit escoltem una altra vida al carrer. Aquesta matí ens hem creuat amb una veïna que explicava a una altra que aquesta nit passada la van atracar davant de casa seva, quan sortia del cotxe. El divendres nit, va haver gent que no va venir a la xerrada anti-carcerària per por. S'estaven baleando al carrer.
Quan ens parlen de la realitat a les presons veneçolanes se'ns posen els pèls de punta, és escandalosa i esgarrifosa, però si una persona o organització s'atreveix a criticar és de la CIA, de l'imperi o de l'oposició. No cap la crítica a la revolució. El chavisme és tot un fenòmen.
Caracas és caos, és bruta, és misèria, és violenta. Però de Caracas no n’hi ha una sola, de Caracas n’hi ha moltes: hi ha la Caracas chavista, la Caracas turista (El Hatillo), la Caracas executiva, la Caracas Pedralbes (la Lagunita), la Caracas de l'oposició, encara que també existeix la Caracas anarquista i la Caracas que no hem conegut. Si Caracas és aparentment poc desenvolupada, ens avisen que la resta de Veneçuela ens semblarà molt menys desenvolupada.
Violència i seguretat. La seguretat per sobre de tot. No hi ha casa que no estigui enreixada, amb cables elèctrics, filats… Ni l'ONG, Organització Nelson Garrido, una escola de fotografia i contracultura, se salva. En cada habitació hi ha una porta metàl·lica, tancada amb dues claus. Ara mateix, estem escrivint des de casa de Rodolfo, un onzè pis, i també té reixes a les finestres (per si ve l'home aranya). Els cotxes tampoc se salven, tots tenen la seva alarma, la seva pota de cabra i la seva trancapalanca. Des de l'ONG, quan es fa de nit, escoltem tirs al carrer. Quan es fa de nit escoltem una altra vida al carrer. Aquesta matí ens hem creuat amb una veïna que explicava a una altra que aquesta nit passada la van atracar davant de casa seva, quan sortia del cotxe. El divendres nit, va haver gent que no va venir a la xerrada anti-carcerària per por. S'estaven baleando al carrer.
Quan ens parlen de la realitat a les presons veneçolanes se'ns posen els pèls de punta, és escandalosa i esgarrifosa, però si una persona o organització s'atreveix a criticar és de la CIA, de l'imperi o de l'oposició. No cap la crítica a la revolució. El chavisme és tot un fenòmen.
No tot el rap és competitiu. El divendres ens van oferir un concert de rap (Gustavo Cablo Sandovaléxico) i de trova (David Domínguez) i els seus autors no buscaven que les dones se'ls acostessin o fumar molta marihuana, no, les seves lletres criticaven tota aquesta cultura competitiva i masclista i tota aquesta realitat tan bruta i tan violenta. Gustavo ens va delectar amb un tema, un cant contra la segona guerra mundial, que ens va fer estremir.
La realitat de Veneçuela va lligada a la del seu petroli. Encara que no ho sembli és un país bàsicament importador, els seus productes nacionals són el petroli i la cervesa. Aquest matí ens cridaven l'atenció les típiques guardioles-porquet. – però són de plàstic?!.- Clar chamo!, és més barat fer-les de pur petroli que de fang!- Al ser el petroli el motor de l'economia, sectors com l'agricultura o la indústria de consum no s'han desenvolupat, havent de comprar fora productes bàsics (és paradoxal com les caraotas –frijoles negres- plat típic veneçolà, s'han d'importar). Teòricament aquest recurs està nacionalizat, però en realitat una empresa mixta (cabdal internacional privat 40% i capital estatal 60%) PDVSA Petroli De Veneçuela SA, la qual explota la majoria dels pous, i els beneficis no són, precisament per a la nació, el poble. Algunes multinacionals com Texaco, Epson o Repsol s'acaben de repartir el pastís amb el consentiment d'un govern chavista, teòricament també antiimperialista.
Això és Veneçuela, Chávez i Petroli, Petroli i Chávez.
La realitat de Veneçuela va lligada a la del seu petroli. Encara que no ho sembli és un país bàsicament importador, els seus productes nacionals són el petroli i la cervesa. Aquest matí ens cridaven l'atenció les típiques guardioles-porquet. – però són de plàstic?!.- Clar chamo!, és més barat fer-les de pur petroli que de fang!- Al ser el petroli el motor de l'economia, sectors com l'agricultura o la indústria de consum no s'han desenvolupat, havent de comprar fora productes bàsics (és paradoxal com les caraotas –frijoles negres- plat típic veneçolà, s'han d'importar). Teòricament aquest recurs està nacionalizat, però en realitat una empresa mixta (cabdal internacional privat 40% i capital estatal 60%) PDVSA Petroli De Veneçuela SA, la qual explota la majoria dels pous, i els beneficis no són, precisament per a la nació, el poble. Algunes multinacionals com Texaco, Epson o Repsol s'acaben de repartir el pastís amb el consentiment d'un govern chavista, teòricament també antiimperialista.
Això és Veneçuela, Chávez i Petroli, Petroli i Chávez.
7 comentarios:
hola des de Bellpuig Probant de comunicar amb vosaltres. M'en sortiré?avui em sembla que no OK comentari caracas
m'ha agradat molt l'escrit el guardo pels meus alumnes quan expliqui les megaciutats llatinoamericanes. Un petó aquí és molt tard a Caracas ´són les vuit de la tarda?
APA! Salut Força i Endavant!
Hola desde Torregrossa, acabo de llegir el comentari molt detallat i us enviem records de la tieta i tota la familia de Torregrossa. A reveure.
tenim ganes de saber més coses. En quina zona d'aquests país caribeny esteu? volem notícies fresques
hola família! per fi tenim una computadora a les nostres mans, aquí es difícil la connexió a internet. ara estem a Mérida, una ciutat bastant turística i universitària i ja podem atualitzar el blog! esperem que les nostres cròniques us serveixin per fer-vos una idea del que estem vivint per aquí, que és molt gran! una abraçada ben forta per a totes!
Publicar un comentario