Aeroport de Caracas, 17 d'octubre de 2007
El dia 12 d’octubre a Puerto Ayacucho, Estat d’Amazones, es varen realitzar dos actes: una “marcha para Jesús”, que va recórrer d’una punta a l’altra la ciutat i que, bàsicament, va consistir en exaltar massivament el nom de “nuestro señor” i un acte polític del PPT, Patria Para Todos, en celebració del 7è aniversari de govern a l’Estat de l’Amazones que va consistir en una sèrie de discursos polítics i de presentacions musicals.
Un dia a Caracas amb l’Álvaro, qui -mentre ens acompanya a revelar les fotografies del viatge, que pròximament podreu visionar des d’aquest blog- ens explica les seves experiències, sovint arriscades, amb la càmera de fotografia. Mireu el seu últim treball amb nens i nenes de Mérida, del barri Pueblo Nuevo: http://www.ancla2fotografia.blogspot.com/
El dia 13 d’octubre, a Caracas, al Parque del Este, com popularment es coneix -o el Parque Generalísimo Francisco de Miranda- encara feien actes en motiu del dia de la resistència indígena. “Diálogo de saberes originarios, la Cultura va al parque”. Una trobada de les diverses ètnies i comunitats indígenes que coexisteixen a Veneçuela, una mostra de les danses típiques, de l’artesania i gastronomia de cada una. Els líders agraïen al President Chàvez el reconeixement i la invitació a la capital del país.
S’han commemorat 512 anys de resistència indígena, algunes publicacions en fan un repàs històric i crític. Altres, diaris de gran tirada, ni tan sols en fan referència.
La gent de la Creu Negra Anarquista de Caracas, que ha vist la pel.lícula de “Salvador”, vol que els hi expliquem coses sobre Salvador Puig Antich, el MIL i els grups autònoms. La pel.lícula no està feta per explicar la història. Ens hem trobat un grupet al Parque del Este i hem conversat una bona estona. Rodolfo, que ja s’havia llegit el llibre de Telesforo Tajuelo, marca diferències entre les lluites anticapitalistes d’aquí i d’allà. L’acte s’havia de fer a la ONG però, després de l’última activitat, el 21 de setembre, dos companys foren apunyalats per l’esquena, a la sortida de la casa, gratuïtament, sense robar-los, i per això, al ser recents aquests fets, es va considerar més convenient trobar-nos en un altre lloc.
De mentre Chávez està a Cuba, amb Fidel Castro. L’Aló Presidente del diumenge es retransmet des de Santa Clara, on es rendeix homenatge al Guerriller Che Guevara, en el 40è aniversari de la seva mort. Més de vuit hores de programa? el rècord?
És tota una aventura arribar a la platja caribenya de Chuao. Primer un autobús fins a Maracay; després una altra buseta fins a Choroní, travessant el parc nacional Henri Pitier, que és com el ral•li Maracay-Choroní, si s'ha de jutjar per la empinadísima carretera i les corbes de 180º. Cal travessar una serralada de vessants frondosos i plena de rierols que travessen la carretera, dificultant el pas del bus amb esfondraments i inundacions. Per si no fos poc solament hi cap un cotxe en la majoria de punts del traçat, pel que l'intrèpid xòfer es dedica a tocar el clàxon desmesuradament per a avisar per on anem. Sembla les barraques de la fira. De tant en quan, en una d'aquestes interminables corbes apareix de front un cotxe, llavors solament queda trepitjar el fre de gom a gom i esperar que no hagi col•lisió, doncs el barranc que queda als peus és aterridor. Encara que no ho sembli va ser la mar de divertit. Ens han dit que els caps de setmana, la gent baixa a patolls a les platges de Choroní i el bus va ple de joves emborratxant-se, més espectacle per a aquest trajecte.
Finalment, vam arribar al poble de Choroní, exemple de com el turisme modificala vida d'un poble de pescadors. Botigues de bikinis, postals de record, posades i hotels de retrobament, fins i tot un restaurant vegetarià per als hippies europeus d'una vegada a l'any. La nostra parada és mínima, vam agafar una barca que ens va dur fins a Chuao, un poblet al que solament es pot arribarper mar. Quins bots pega la llanxa! sembla una muntanya russa aquàtica, el que condueix la barca, ja fet al turisme, ens va explicant els relleus i accidents del terreny, com si d'un guia es tractés: els cellers de Choroní, la badia de Chuao, el far que funciona amb energia solar, la muntanya amb cara d'indi…
Per fi arribem a la platjeta, ens deixa al costat del negoci de Francis, un negre primot al que costa entendre. Ens tracta amb amabilitat, ens deixa penjar el chinchorro i ens prepara un sopar deliciós. La platja és preciosa, perquè negar-ho, les muntanyes verdes envolten la petita badia, deixant caure les seves faldilles directament sobre l'aigua. A Juanito li recorda Galícia, a mi Zarautz, sense surferos fatxendes i sense passeig amb restaurants de Arguiñano. L'aigua està temperada i neta, els pelicans es llancen en picat per a capturar peixos o descansen surant prop de la riba. El sol ens torra, la sorra ens acarona, el so de les ones ens amanyaga.
El poblet de Chuao està en obres, les voreres aixecades, les cases recèn pintades de colors i ciment i sorra a cada 20 metres. Es tracta d’una inversió del govern dintre del programa de desenvolupament endogen. A Chuao està el millor cacau del món, diuen, nosaltres ho hem provat, unes senyores l’estaven processant a mà a la porta de casa, autèntic. El cacau més la platja caribenya, fan d'aquest poblet aïllat un lloc en el qual invertir i promocionar. Només esperem que el qualificatiu d'endogen es tradueixi en respecte pel mitjà i sabor propis, i no acabi corromput pels interessos del turisme.
No hay comentarios:
Publicar un comentario