AI, AMAZONES, COM ENAMORES!

San Fernando d’Atabapo, Estat d’Amazones, 9 d’octubre de 2007.

Els tambors fan retrunyir San Fernando, estan preparant la marxa per a la celebració del 12 d’octubre, el dia de la resistència indígena. Abans que Chàvez pugés al poder, es celebrava el dia de la raça, el dia de la trobada de dos mons o el dia del descobriment d’Amèrica.

San Fernando és la capital del municipi indígena d’Atabapo, aquí s’hi respira molta tranquil.litat. Un passeig cap a les afores ens fa descobrir noves fruites, d’unes textures i sabors quasi inimaginables, la guama i el temare. Aquí hi viuen més de 5.000 persones, és com una petita ciutat enmig de la selva de l’Amazones. Casetes baixes i de molts colors, en aparença els carrers estan nets, sense basura a cada cantonada. La gent és molt amable i agradable. Ressalten algunes edificacions estranyes com una caserna militar a l’entrada del poble pel port del riu Orinoco, un gran supermercat en construcció, un gran hospital també per acabar de fer, el futur centre de rehabilitació per a dones maltractades... ens expliquen que també volen construir-hi una presó i no ens creiem que sigui pels habitants de San Fernando.

A San Fernando hi arribem pel riu Orinoco, amb una voladora –llanxa-. Casi no tens cap altra més opció. Els avions que hi arriben són els dels militars, només hi ha una agència de viatges i són molt pocs i cars els avions que volen, hi ha hagut molts accidents. Per terra està la selva profunda.

Hem arribat fins aquí perquè hi viu i treballa Dimilson, un col.laborador de l’oficina tècnica del Vicariat apostòlic de Puerto Ayacucho. Ara està treballant pel govern, amb la Misión Árbol. L’acompanyem en la seva feina. Arribem fins a la comunitat Pintao, pel riu Atabapo, un afluent de l’Orinoco. Això és com un paradís, una platja d’arena blanca, unes grans pedres negres, que semblen molt antigues, i una gran plaça circular que mira cap al riu. Al voltant s’hi conformen les cases, no de forma irregular. Cases fetes amb pals creuats, fang i el sostre de fulles de palma. Els colors càlids de l’arena i les cases combinen a la perfecció amb els colors freds dels arbres i els seus fruits, que també voregen aquesta gran plaça. Just al centre, mirant amb línia recta cap al riu, està l’església, en un costat hi ha la campana i a l’altre l’escola.

Creuem la plaça, direcció cap a la selva. Dimilson vol confirmar la feina feta pels indígenes, un d’ells ens acompanya i ens explica la labor dels últims dies. Dimilson l’aconsella en alguna coseta mentre ens va explicant el que ha passat amb aquestes terres. La selva primària queda molt lluny d’on estem. Això és una gran esplanada, han cremat les terres i aquestes s’han empobrit tant que només hi creix pura grama. Això és la desforestació. Diuen que hem retrocedit al inicis de la vida a la terra. La qüestió està en si serà recuperable. La Misión Árbol té precisament aquest objectiu, recuperar les terres perdudes i les comunitats hi treballen dur, tenen esperances.

La transformació és possible. Les iniciatives Agroforestals a les comunitats indígenes de l’Amazones comencen a donar els seus fruits – mai millor dit-. Fa més de quatre anys que es va començar a treballar amb els i les indígenes sobre aquest tema. Les barreres d'entrada són fortes: dinàmiques productives capitalistes, desconfiança en els i les promotores, requeriments d'esforç i implicació. No obstant això són ja 8 les comunitats al municipi d’Atabapo (Estat d’Amazones) que han iniciat la seva marxa cap a l’agroforestia.

El treball comença amb la conscienciació dels i les protagonistes del canvi, els propis indígenes. A través de xerrades i reunions es convencen que són capaces de portar a terme els projectes. Després es dóna un intercanvi de coneixements entre lxs técnicxs (coneixements teòrics) i les comunitats (herència cultural). Aquí entren en joc els i les ancianes i sabis indígenes, que recorden els més joves conceptes pràctics com: el moment idoni per a plantar, la forma de podar una o altra planta o el perquè d'una o altra malaltia. És un treball valuós doncs costa posar en comú aquesta saviesa. En aquesta terra, per desgràcia, hi ha molts antecedents d'espoli. Per exemple, no són poques les ocasions en les que una vegada coneguts aquests secrets mil•lenaris, s'han utilitzat en profit aliè. Per això el coordinador, Dimilson, és un indígena, amb el qual comparteixen la cultura, la llengua i la terra. I amb ell es dóna la confiança suficient per a posar sobre la taula aquests coneixements. Encara així en l'art de la medicina natural són més reàcies a contar, i els horts medicinals que proposa Dimilson són encara una il•lusió. Seguint endavant se selecciona la parcel•la de terreny sobre la qual treballar. En principi no molt gran, 1 o 2 hectàrees. S'escull un terreny que ja ha estat explotat pel monocultiu per a tractar de recuperar-lo. Després es tracta de seleccionar les espècies més adequades per a cada terreny. L'anàlisi del sòl en laboratori no és possible, pel que s'opta per un assaig real i directe. Es pren una petita porció de terra i se sembren multitud de llavors, a veure quines funcionen millor. Un dels punts forts d'aquesta proposta és que el banc de llavors és autòcton. Són recol•lectades per la pròpia comunitat en la seva regió, mantenint una genètica que segur, està adaptada.

Antany els programes de desenvolupament del Govern els portaven les llavors, obligant-los a plantar una varietat determinada que no s'adaptava bé. A més el programa incloïa abonaments i pesticides químics que cremaven el sòl. Era un desastre, les ajudes que prometien els polítics s'acabaven després de les eleccions, i les terres acabaven abandonant-se. Els fèiem aquesta reflexió: “cuidin bé als arbres, que duren més que els polítics”.

Finalment, una vegada es té el convenciment i el coneixement i s'ha seleccionat la terra i la llavor, es passa a la pràctica, sembrant les parcel•les. Les llavors es germinen a part en un viver creat per la comunitat en condicions òptimes de temperatura i humitat. Al viver sempre hi ha planters de més per a substituir els que es van morint. La parcel•la es projecta amb un objectiu principal (espècie base) i diversos secundaris (espècies complementàries). L'objectiu principal és un cultiu que els permeti subsistir, és a dir, pugui abastir-se la comunitat i tinguin per a comerciar el producte i els seus derivats. Per exemple les parcel•les visitades a Pintao, són de merei, del que s'extreu un fruit boníssim llest per a la venda, però del que també es pot fer melmelada, de la sàvia es processa una espècie de vernís protector de fusta, de l'escorça del fruit un oli medicinal, etc. Aquests productes derivats poden ser tractats per la resta de la comunitat, implicant-los així en el projecte. Intercalades amb les fileres de merei, es conreen diferents espècies de palmell, pinya, yuca, banana,… que compleixen amb els objectius secundaris: varietat en l'alimentació i cobertura de productes tot l'any, fusta, residus de poda per a l'abonament, plantes medicinals, i altres.

L'Estat, a través de la Misión Arbol, promociona aquesta activitat, gestionant les tasques de coordinació tècnica i subvencionant als i les agricultores amb un jornal diari. Els beneficis generats per la comercialització dels productes són totalment per a la comunitat.

Com es pot observar el comerç posterior i la generació d'ingressos monetaris segueix estant present en la agroforestia, no obstant això aquestes pràctiques podrien encaminar-se cap a l'autonomia de les comunitats i cap a una vida sense diners (Una companya anarquista ens comentava que va estar una època vivint en comunitats aïllades perquè era el més semblat a viure al marge de l'Estat).

A l’acabar la feina ens inviten a prendre yukuta una mena de beguda feta amb aigua i yuca trossejada –el mañoco-. És molt típic això, a totes les comunitats en tenen, a totes hores, fa passar la sed i la gana. Ho posen amb un gibrell i una tassa o un totuma, i tots en van prenent. En un principi trobes un gust una mica fort però a cada glop està una mica més bò. Malgrat havíem fet un bon esmorçar, coco, aguacate, cambur –plàtan petit- (tot recèn collit de l’arbre) i un tros de pà amb una tassa de cafè, la gana tornava a obrir-se. La yucuta ens ha fet aguantar fins a l’hora de dinar. Malgrat seguim una dieta vegetariana i és mala època per a la fruita, ens estem alimentant molt bé.

Tornem cap a San Fernando. Casi una hora navegant amb bongo pel riu Atabapo, li diuen el riu negre -si en treus un got sembla una coca-cola aigualida-, el qual a l’arribar a San Fernando conflueix amb el riu Guabiari i amb l’Orinoco, el riu blanc, és més arenós. El riu Atabapo dóna la vida a San Fernando, és on ens hi banyem, rentem, pesquem, riem. El riu també ens dóna l’aigua que bevem. Ara encara estem a temporada de pluges i el riu va ple, ens diuen que hem vingut en mala època, que hem de tornar un estiu, a partir de gener, quan el riu s’asseca i només hi queden els canals, que és preciós, que es forma una gran platja, immensa, d’arena blanca –“puro azúcar” ens explica Celia, la germana de Dimilson i qui ens ha cuidat molt bé aquests dies.

Ai, Amazones, com enamores!