ORINOCO INDÍGENA

Comunitat de San Vicente del Orinoco, municipi d’Autana, 3 d’octubre de 2007.

“Patria y fronteras –Bienvenidos- somos los mejores”, diu un dels controls militars pels que hem de passar per arribar a la vora del riu Orinoco. En total ens han parat quasibé 10 vegades, l’excusa era el control del contraband, en realitat el que volíen era molestar-nos (i van acabar aconseguint-ho) perquè duiem tres barrils de benzina pels indígenas, els quals la necessiten sobretot per circular amb les barques, l’únic canal de comunicació que tenen és el fluvial.

La Ley Orgánica de los Pueblos y Comunidades Indígenas (LOPCI), aprovada l’any 2005, estableix la lliure circulació de mercaderies però els guàrdias restringeixen la circulació de la benzina, hi ha un fort control; serà perquè el major contraband de gasolina el fan els propis guàrdias? Aquesta llei també permet l’intercanvi de mercaderies amb les comunitats colombianes –que se separen només pel riu Orinoco-, però això a la realitat encara menys es permet. El contraband de gasolina s’explica pel preu, ja hem dit en altres cròniques que a Veneçuela és molt barata en canvi, a Colòmbia el preu es multiplica.

Arribem al port de Morganito i ja veiem l’Orinoco, d’on surt tanta aigua?, ens preguntem.El riu és impressionant, com a mínim 500 metres d’ample, sembla un pantà. Una corrent marró que arrosega part de l’ànima de la selva. A l’altre costat, l’Estat de Colòmbia, però a les dos voreres el mantell selvàtic que no entèn de fronteres. Ens hem montat en un bongo, un tipus de barca allargada i estreta, de xapa metàl.lica i propulsada a motor. També n’hi havia fets a partir d’un tronc d’arbre. Hem navegat durant una hora direcció sud fins a la comunitat de San Vicente del Orinoco, on s’ha fet la reunió dels líders Jibi. El sol ha picat fort però el vent que ens donava a la cara, a l’estar en moviment, feia una sensació molt agradable. Rosaline ens relata històries del riu, el contraband, els animals salvatjes que hi viuen, com baixa de nivell 10 metres al final de la estació seca, perquè s’hi fan ones, etc. Mirant a un i altre costat es veu la paret llarga i verda d’arbres, l’Orinoco omnipresent, i el nostre bongo al mig. Que petits que som!

La reforma de la constitució venezolana afecta especialment perquè s’afegeix un precepte que estableix la facultat del President de la República a “decretar Regiones Especiales Militares con fines estratégicos y de defensa, en cualquier parte del territorio y demás espacios geográficos de la República. Igualmente podrá decretar autoridades especiales en situaciones de contingencia, desastres naturales …” . Això afectarà especialment a l’espai fronterer, als pobles de l’Orinoco, sobre els que ja abusen bastant. Aquesta setmana toca que les comunitats aportin la seva opinió sobre la reforma de la constitució a l’Asamblea Nacional i molts dels pobles indígenes ni tan sols ho saben.

Hem conegut a líders de la comunitat dels Jivis o Guajibos, com també s’anomenen, i hem participat en una de les seves reunions, invitats per la gent de l’equip tècnic de l’oficina de drets humans del Vicariat apostòlic de Puerto Ayacucho. Erem 35 indígenes i cinc criollos. Alguns dels indígenes han vingut com a representants de les altres comunitats Jivi que integren el municipi d’Autana, a la roda de presentacions alguns s’han presentat com a capitanes, xamans, líders, promotors, representants parroquials o professors. Ha sigut un plaer assitir a aquesta assamblea, a la que també ens hem presentat, com a visitants, molt agraits a l’oficina per portar-nos i a ells per la seva hospitalitat.

La llengua no ha sigut cap problema, els indígenes parlen Jivi i així han parlat durant tota la reunió, de tant en quant ens explicaven en castellà el resum i els seus acords.

Després de la roda de presentacions, s’ha posat damunt de la taula varis temes, que ja s’havien tractat amb altres comunitats, com per exemple, l’autodeterminació, la demarcació, la reforma de la LOPCI, els Consejos Comunales, la reforma de la Constitució… Es varen centrar amb el tema de les demarcacions, establert per la LOPCI, sobretot perquè no coneixen aquesta llei que tant els afecta. Entre nosaltres venia una advocada, que els ha estat explicant els punts principals d’aquesta llei i els de la proposta de reforma.

Són les 12h, l’hora del almuerzo, la reunió s’atura per a degustar una sopa de peix blanc, pà de yuca i cafè. En aquesta època la base de l’alimentació és el peix doncs de fruites i verdures n’hi ha molt poques, no és temporada.

Actualment encara no s’ha dut a terme cap demarcació a l’Amazones (el que existeixen són mapes mentals, fets pels propis indígenes) i la llei ja es vol reformar, en detriment dels drets que ja havien aconseguit que se’ls hi reconeguessin.
La demarcació es fa per territoris. Actualment, la llei estableix que correspondrà a les comunitats tot el territori del municipi demarcat, en conjunt. En canvi, amb la reforma només es reconeixerà la propietat del territori de cada comunitat i les terres que quedin entre cada una d’elles es declararan zones de règim especial (ABRAES), és a dir, del govern nacional. La llei actual estableix també que la demarcació la poden sol.licitar les pròpies comunitats, en canvi, amb la reforma s’elimina aquesta possibilitat i per tant, la demarcació la farà d’ofici la governació. Altres propostes de modificació de la LOPCI són, per exemple, que s’igualen els drets de qualsevol persona física o jurídica (com empreses) als dels indígenes en el seu territori; que es canvien conceptes com el “d’aprofitament” de les terres pel del “disfruit”, el concepte “terra” per “territoris comunals”… Amb la LOPCI s’havia aconseguit reconèixer una sèrie de drets que ara, pot ser per facilitar la tasca del funcionariat o per pressions econòmiques, es volen restringir.

El passat 7 de setembre es va aprovar la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenas, aquesta és una de les altres informacions que els duiem als Jivis.

Veiem que els problemes més grans de les comunitats són la falta de informació sobre les actuacions del govern que els afecten directament i la falta d’unió entre els pobles indígenes. Aquestes serien les explicacions per les que trobem a faltar la resposta directa dels indígenes. Malgrat existeixen reconegudes organitzacions indígenes, molts d’ells, com és el cas dels Jivi, viuen d’una forma tan aïllada que els hi és molt difícil presentar les seves propostes i fer valdre les seves reivindicacions. El temps a la vida moderna va massa ràpid pels pobles indígenes.

La tasca de l’equip tècnic és precissament transmetre aquesta informació i animar a la lluita i a la unió entre els diferents pobles (ens és curiós que l’esglèsia tingui interès i promogui aquest tipus d’iniciatives, estem en altres realitats). Per exemple, la LOPCI reconeix la personalitat jurídica de les comunitats i això vol dir que no cal que s’organitzin com a Consejos Comunales ni com a Cooperatives, però com deiem, això no ho saben els indígenes i, des de les institucions, els marejen amb papers i burocràcia innecessària.

La reunió està acabant, queda una hora per concretar la pròxima trobada: el lloc, la data, i l’aportació de cada comunitat, lo qual porta un llarg debat. “Nosaltres dues ampolles de kata, nosaltres café i sucre, jo em comprometo a caçar un cérvol, la meva comunitat portarà la yuca, nosaltres el peix…” al final s’entenen. Ens fa gràcia comparar la situació amb les assamblees de La Farga, que estem hores i hores concretant qui fa dissabte el menjador, qui els cartells, qui s’encarrega d’això i allò…ji ji ji.

Hi ha una proposta feta per una de les organitzacions indígenes que reivindiquen el reconeixement de tot l’Estat d’Amazones com a territori indígena i així evitar les diferències i les disputes que puguin sorgir entre els diferents pobles. Ara la terra no és de ningú, tots i totes l’utilitzen lliurement; no entra dins la seva forma de vida que els militars posin controls i demanin papers i autoritzacions per a circular. La lluita dels indígenes és per l’autodeterminació.