DUES FORMES DE VIDA

Casuarito (Colòmbia), 7 d'octubre de 2007.

Veiem Veneçuela des de l‘altra banda del riu Orinoco, des de l’Estat de Colombia. Un diumenge els carrers estan tranquils, la calor fa que la gent es resguardi a les seves cases. Altres ens atrevim a passejar per les rodalies del poble, grans pedres negres, grans sargantanes pintades de colors i una mica de vegetació conformen el paisatge de Casuarito. Tornem a la vora del riu on la brisa ens acarona, ens salva d’aquesta bromadora calor que s’albira Colombia a dintre.

Casuarito és el poblet colombià que mira al moll de Puerto Ayacucho. Fa un temps enllà els i les veneçolanes venien a comprar-hi perquè la moneda colombiana (el peso) estava més devaluada. Avui és la moneda veneçolana (els bolívars) els que valen menys i les petites botigues i els grans magatzems de Casuarito romanen desèrtics però encara oberts, potser a l’esperança.
Una llarga i verda cortina de selva tapa la ciutat veneçolana. Puerto Ayacucho és calorosa, grisa i massa bruta. Aquí, la gent s’alimenta bàsicament de fregits –empanadas, papas i arepas fritas-. Sort dels sucs de fruita fresquets -dels jugos naturales-, perquè si trobem una amanida serà amb maionesa. Una ciutat amb forta presència de colombians i àrabs, que regenten la majoria dels negocis, comerços i restaurants, i reforçada per files de militars. Chàvez està socialitzant el país però també l’està militaritzant.

En aquesta ciutat, a les portes dels bancs s’hi formen cues de quilometre i mig, controlades pels policies, on la gent s’hi passa tot el dia. Aquesta gent viu a costa de les ajudes del govern. També es formen cues a la porta del Mercal on el govern ven a un preu molt baix els productes alimentaris bàsics. Això forma part d’un pla excepcional de “desenvolupament econòmic i social” per a l’abastiment d’aliments de la cistella bàsica, que pretén fer efectiu l’art.75 de la Constitució, sobre els drets socials i de les famílies. “Cuando el pueblo necesita, su Gobierno Revolucionario ¡responde!”.

Al voltant de Puerto Ayacucho estan assentades les comunitats indígenes de l’Amazones, moltes d’elles absorbides per les dinàmiques capitalistes i les polítiques públiques del govern. N’hi ha que ja s’han venut, al 100%, al capital, al negoci del turisme. Varem arribar-nos fins al Tobogan de la Selva, un parc aquàtic construït en un riu, com una mena de balneari natural. Les típiques Churuatas – sostres circulars fets a base de fulles de palma-, on ens cobren per penjar-hi els chinchorros –les hamaques fetes amb fil de nylon, més fresquetes-, li acaben de donar el toque amazònic. Amb això la comunitat Coromoto es guanya la vida, en detriment d’aquest gran i espectacular espai natural. Si un dels indígenes encara vesteix de la forma tradicional és perquè cobrarà per fer-se una foto amb els turistes.

Una altra de les activitats que l'home blanc ha imposat, directa o indirectament, als i les indígenes, és l'agricultura. Bàsicament aquestes comunitats s’han alimentat durant centenars d'anys de la caça, la pesca, i la recol•lecció. El contacte amb la cultura criolla els ha dut a adoptar règims agraris totalment estranys al seu hàbitat. Començant per la introducció de cultius exògens com els cereals, que precisen superfícies de terreny regulars i maquinària per a la seva elaboració. Això a l’Amazones és inviable: primer perquè les condicions de insolació directa en aquest clima tropical ofeguen el cereal; en segon lloc, a causa de la falta de recursos econòmics de les comunitats per a l'adequació a la maquinària; i tercer pels problemes associats de plagues i malalties al tractar-se de plantes no adaptades.

També està fallant el monocultiu d'espècies locals com són el blat de moro, la pinya o la yuca. Els problemes són greus i estructurals. El sistema de producció capitalista exigeix productivitat i excedents, una cosa que xoca de ple amb el pensament indígena – prendre de la naturalesa només el necessari-. La pràctica ancestral de la crema de vegetació ha canviat de sentit. Abans, les parcel•les cremades eren utilitzades durant 3 o 4 anys, com assentament i una mica de cultiu. Després, en una pràctica seminòmada, es traslladaven cap a un altre assentament llunyà, i aquesta parcel•la era abandonada durant dècades, temps suficient perquè la selva es recuperés. No obstant això, cada vegada aquestes parcel•les són més grans –necessitat d'excedents-; queden més esquilades pel monocultiu i els productes químics que esgoten els nutrients –necessitat de productivitat-; i són utilitzades més pròximament, en temps i espai – van fent-se més sedentaris-. Per això, aquestes pràctiques estan destruint la selva.

És paradoxal com, passats els anys, evidenciats els errors, l'home blanc pretén encara reeducar a l'indígena en les pràctiques de cultiu. Conceptes com agricultura ecològica o cultius agroforestals sonen ara en els programes de desenvolupament. Desenvolupament sostenible!? Quina gràcia, ara pretenem ensenyar a les comunitats indígenes què és el desenvolupament sostenible, quan durant milers d'anys han viscut en harmonia amb la selva i s'ha mantingut intacta fins a la nostra arribada! Algun vell jivi, piaroa, o de qualsevol altra ètnia amazònica, observarà aquests canvis en els nostres “ensenyaments” i ens cridarà bojos. Té raó. Després de dècades ficant-los-hi al cap conceptes com economia, mercat, oferta i demanda…; després d'anys suggerint-los productes industrials com roba, sabates, televisors, cotxes…; després de forçar-los a un ritme estressant, ara… Ara venim nosaltres a dir-los-hi que tornin a les seves arrels, al respecte a la naturalesa i al consum responsable? Així d’egocèntrics som els i les del Món Actual. Molts i moltes d’elles ara no volen donar aquest pas enrere (no tot avanç és positiu). Ara algunes famílies depenen dels ingressos que obtenen en els mercats per a comprar menjar al super, ja que no poden nodrir-se d'un únic producte – que és el que sembren-. Depenen a més dels diners per a pagar la gasolina que transporti el seu producte fresc fins a la ciutat. Abans la diversitat de productes d'una comunitat era suficient per a alimentar-se juntament amb els fruits recollits al bosc. Ara per a recollir aquests fruits, han de caminar hores ja que els terrenys del seu voltant són pastura del monocultiu exterminador. Ara alguns/es d'aquests/es indígenes han sucumbit a les comoditats del capitalisme i ja no surten a caçar o recollir guanabanas, han anat a les ciutats i viuen demanant almoina i reciclant a les escombraries. “També tenim dret a viure” –deia un dels indígenes que viu al costat del basurero - que trist! Aquest sistema és culpable que hagi canviat tant el seu concepte del que és viure. Malgrat tot segueixen existint comunitats que viuen de forma tradicional, en alguna cosa es nota la influència cultural, i segueixen mantenint la seva cosmovisió: l'ésser humà com a part de la naturalesa, no com a amo; el respecte mutu, el consum responsable, el sentiment de comunitat.

En qualsevol cas és necessària la tasca de fomentar aquesta volta a les arrels, però segueix sent paradoxal que siguin ONGs externes qui ho faci. L’Oficina Tècnica del Vicariat Apostòlic de Puerto Ayacucho promou els cultius agroforestals, que vindrien a ser una pràctica entre la Agroecología i la Permacultura. Intenta conscienciar a l'agricultor (aquell que ja va caure en els principis de l'agricultura intensiva) dels avantatges de la sembra d'espècies complementàries, de l'abandó de les pràctiques de crema, de la combinació de cicles, de l'aprofitament dels residus de la poda com a substrat… Bàsicament es tracta de fer una parcel•la que imiti a la naturalesa, mai serà com aquesta, però sempre millor que els latifundis cerealistes de l'agricultura “avançada”. Imitem més a la naturalesa perquè és milions d'anys més sàvia que nosaltres.