Des de que vam sortir de San Fernando d'Apure* que estem travessant un paisatge increïble. Un autèntic desert d'aigua, maresmes interminables poblades d'arbres enfonsats fins a la meitat, plantes flotants i denses prades humides. La ramaderia extensiva es desenvolupa sorprenentment sobre aquests pasturatges inundats. Ramats de búfals, cavalls, egües i burros es mullen la panxa mentre rumien, acompanyats d'una infinitat d'aus que mai havíem vist, ocells de tots colors… i travessant aquesta immensitat, la carretera direcció sud. Una carretera en supervivència, esquitxada de forats que el conductor esquiva amb desgana. L'autobús va ple com sempre, hi caben 25 però hi anem 30, nens i nenes a braços, 6 a l'última fila, i algun de peus al passadís ( durant 6 hores). La música tradicional veneçolana ens acompanya de fons, a tot volum. La superfície coberta d'aigua de les maresmes actua de mirall discontinu, i ens retorna el reflex del cel plagat de núvols. La millor càmera és la memòria. Travessem pel Paso del Burro el riu Meta, el més gran dels tres que hem creuat en chalana – plataforma flotant amb motor-; en els dos primers passos s'estan construint ponts, en aquest hauran d'esperar més. A l'altre costat del pas hi ha un control de la Guàrdia Nacional. Succeïx una cosa una mica estranya. Un tipo jove que viatja amb cotxe amb una dona, es fica a l'autobús durant el pas del riu. Duu a la mà una carpeta amb documentació, i res més. Creua el control assegut al costat nostre, aparentment tranquil, i la dona amb el cotxe, a l'altra banda. Uns quilòmetres més endavant demana parada i es baixa al costat d'un petit bar de carretera. És obvi que una dona sola al volant és menys sospitosa, però quin era el motiu d'aquesta estratègia? estava fitxat? tràfic de drogues? o era un guerriller colombià?
Ens estem acostant a la frontera Colombiana. Ens han contat que aquesta zona és una mica perillosa. De vegades, l'escamot creua la frontera fugint de les escaramusses amb l'exèrcit. Aquí s'han produït alguns segrestos d'occidentals. Nosaltres vam jugar a imaginar que faríem si som segrestats per les FARC. Els diríem que som de famílies humils; els diríem que nosaltres també som revolucionarixs; que si volen fer pressió política doncs que ens tinguin uns dies segrestats, però que ens donin per a menjar, ji ji, ja ja…però segur que si et trobes en aquesta situació no t'atreveixes ni a obrir la boca. Fora de bromes, perquè us quedeu tranquils i tranquil.les, segresten als i les turistes ricaxondes que salten a la vista, nosaltres anem molt bé amb Rosaline i Verónica.
Elles treballen amb el Vicariat, de l'església catòlica, pel desenvolupament de les comunitats indígenes, ens han rebut de meravella. El pla és atractiu, passar amb elles aquests dies, acompanyant-les en el seu treball, fins al diumenge. Demà pel matí ens endinsem a la selva, anem en una de les comunitats, doncs està convocada una reunió sobre els drets dels pobles indígenes, especialment per a debatre la proposta de reforma de la llei orgànica dels pobles i les comunitats indígenes.
-----
*San Fernando d'Apure: una altra de les monstruoses ciutats de Veneçuela, lletja, bruta, calorosa… l'única cosa que val la pena de veure és el riu que la travessa, immens, infinit, impressionant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario